Mirmanda (7): «Els Pieds-noirs catalans. Una qüestió de país / Les Pieds-noirs catalans. Une question de pays»

La mirada oberta de les imatges que acompanyen aquest número de Mirmandadedicat a pensar els Pieds-noirs catalans i els seus contorns evolutius fins al retornforçat, ve donada per Hugues Argence. Inspirat des de sempre per la temptació fotogràfica del que l’envolta, Argence ha volgut i ha sabut crear uns espais comuns i, alhora, ben diferents que entre Catalunya i el nord d’Àfrica han acompanyat les seves sensacions. En el seu retorn mateix cap a les arrels paternes, cap a una Catalunya oberta al futur, Argence va adonar-se del lligam passat i present d’uns familiars que, d’una manera o d’una altra, havien confluït al Mediterrani. La cultura que ell és capaç de plasmar —pedres, persones, vestits, símbols, tradicions, paisatges, etc.— vesteix a la perfecció allò que, durant tant temps, la realitat pied-noire ha deixat en silenci, per voluntat pròpia o per desconeixement social. El fotògraf aporta una sensació de «plaer immediat», immens, com ell mateix acostuma a dir. Ja sigui per una percepció personal de les arrels, ja sigui per un desig de captar les influències del record, Hugues Argence domina el blanc i negre i té el do d’esdevenir un mirall, transparent i lúcid, un ull candent i encuriosit. Argence és, com deia fa un temps la periodista nord-catalana Sandra Canal, «l’ull de Catalunya. La veritable. Aquella que exalta el seny i la rauxa».
Textos i imatges s’entrellacen per a donar, de manera harmoniosa, una mirada que abraça el conjunt dels Països Catalans i que conflueix en un nord que, ja per tradició, ha esdevingut terra d’acollida de refugiats i errants polítics. Aquest cop, però, els nouvinguts i els autòctons tenen —tenien— molt més en comú del que mai ningú no podria pressuposar, esquinçant els interessos polítics que han fet d’uns els fidels soldats d’una República postcolonial en la memòria i dels altres, uns agres hostes. I és que, en definitiva, la llengua, la gastronomia, la cultura en general, fa que uns i altres siguin elements més comuns que el que la mateixa República podia haver sospitat.
Mirmanda, 7 (2012), pp. 5-7